FACING FORWARD

Ya son bastantes días de sacudidas a bocajarro a cualquier tipo de previsión y planificación pero no imaginé que, como dije en algún rincón cercano, se me llenara el cuerpo de plumas de gallina que me bailan por dentro pero no quieren salir por la boca aunque lo intente.

De golpe, en plena primavera, un alud de nieve se me está llevando por delante, y, al contrario de lo que pensaba, no ha sido la lluvia continua del asfalto mesetario que se ha helado, sino agua efervescente que abre geisers a cada poro que encuentra, superando cualquier expectativa.

En lugar de un Pause, me enfrento a un Forward acelerado y sin posibilidades de rebobinar.

Y en lugar de cerrar los ojos, no se me ocurre nada más que atreverme a mantenerlos abiertos.

BSO de FACING FORWARD: CUANTA VIDA de PASTORA (Nos vemos hoy!!)

Quan l'ALEGRIA es converteix en ALEGRÍA

Va ser en un teatre que és una 4a part del Liceu situat a les entranyes del Círculo de Bellas Artes. Ple de gom a gom però conferint-li una càlida intimitat i una acústica difícilment millorables.

L’original fonètica de les històries dels Antònia van trobar una avidesa i una receptivitat que ni ells mateixos s’esperaven d’un públic majoritàriament autòcton. Vaja, que vaig perdre la porra, tot i els nombrosos incondicionals vinguts expressament de s’illa, o inclús de terres catalanes i valencianes, bé, o algun exiliat afeccionat, com jo.

Les curiositats inicials sobre l’audiència van deixar aviat pas a la màgia i a un públic entregat que va traspassar el seu entusiasme a l’escenari i va desempallegar de timidesa i interrogants a en Pau Debon que va deixar de cantar “aproximadament per no existir” per oferir-nos “retxes de sol que atravessaven blaus marins” (Com pot ser que una veu pugui extasiar d’aquesta manera¿?).

Les 2,5 hores de concert es van traduïr en una imatge de violoncel tenyit de blau fluorescent i van tenir la forma d’un director d’orquestra que combina la virtuositat amb un mono de treball gris.

Em vaig deixar endur pel deliri contagiós del meu company de filera (els seus entusiàstics i continus bravos van ajudar i molt a posar salseta) i la violinista de la primera fila (ulleres i rinxolada. Bé, gairebé totes les noies de l’orquestra tenien el cabell arrissat. El J.M. Oliver diu que a Mallorca hi ha un alt percentatge d’homes calbs...doncs jo crec que sí, i que també hi ha un alt percentatge de noies de cabell arrissat i curt)

Tot i algunes preguntes sense resposta (per què no posava enlloc l’hora d’inici del concert?) vaig marxar amb el propòsit d’aprendre’m l’Astronauta Rimador de memòria que, a partir d’ara, em recordarà el punt culminant de dissabte.

La generositat dels músics no va parar amb els bisos. Tots els membres del grup i de l’orquestra van estar prenent unes copetes amb el públic al majestuós Saló de Ball. Sóc molt idòlatra i en canvi no vaig gosar dir-los res. Potser perquè les paraules sobraven....Com si escriure, musicar i interpretar cançons que voregen la genialitat fos coser-i-cantar.

Antònia Font+Royal Philarmonic 4 Quesos Orquestra
Teatre Fernando Rojas
5 d’abril de 2008

BSO: I ara com en trio una¿?Va, aposto per "Que sexi, que dolça, que freda,wa yeah!"