24 de maig 2007

EL CIELO SIGUE CERRADO


"Abre las puertas de la percepción,
usa el poder de tu imaginación,
aunque no puedas mirar hacia el sol,
sabes que sigue brillando...

Sientes tu alma queriendo escapar"


Yo, como Moby&Amaral, quiero ESCAPAR:

ESCAPAR de los hombres grises de Momo (como tú, Nimue)
ESCAPAR de los pasos de cebra que no están pintados
ESCAPAR de las nubes de alquitrán
ESCAPAR del chasquido ensordecedor del cielo a golpe de agua

ESCAPAR del olor a lluvia ácida en mis labios
ESCAPAR hacia donde la naturaleza no se queje con tanta insistencia
ESCAPAR hacia un planeta con césped de terciopelo
ESCAPAR hacia la nada
ESCAPAR de mi!

La BSO es obvia, no?¿

4 comentaris:

Anònim ha dit...

senyores, senyors, no us oblideu pas de les paraules sàvies de ja fa temps... tothom necessita escapar en algun moment o altre, però...

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
1959, Raimon
LD

B-612 ha dit...

Escapar no sempre és possible. Espcapar no és sempre una solució. Sovint no queda més remei que posar les dues galtes perquè hi piquin ben fort tants cops com vulguin. Espero que un cop arribat al llindar superior del dolor l'escapatòria ja no sigui necessària, que sigui com una fugida cap a dins.

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Vaja, veig que les dues ànimes del meu blog no estan gaire d'acord en que m'entesti a buscar tubs d'escapament o que foradi encara més el colador per intentar fugar-me...m'és igual si és cap a fora o cap a dins..l'important és desertar...

Baldufa viatgera ha dit...

Sento dur-te la contrària, estimada Top ;-), però el més important no és DESERTAR. I t'ho escriu una que fa uns quants anys ho va intentar (ja ho saps tu), i de la manera més radical possible. No ho vaig aconseguir. Des de llavors, que vaig d'una banda a una altra, sense ser capaç de trobar el meu lloc, sense saber ni què fer ni per on començar.
La fugida tampoc és possible. Allà on vagis, els temes pendents vindran amb tu. I no perquè et persegueixin, sinó perquè estan dins teu, i són els que t'ajuden a fer la maleta.
Tot i que és difícil, el millor és fer-los front, i de mica en mica, de passa rera passa, conviure amb tots aquests temes que ens enfonsen i establir la jerarquia de qui mana: ells o nosaltres.
Com va escriure en Hermann Hesse: 'No hay que hacer a este cómico mundo el honor de tomarlo en serio'.