Les tirites, per molt que les adornin i les facin més atractives (sobretot pels més petits, amb la intenció, crec, de treure-li ferro al fet de fer-se mal) són simples pedaços de teixit adhesiu que intenten amagar ferides o cicatrius;
a vegades les posem en ferides que encara són obertes, sense esperar a que es comencin a tancar i, per tant, la tirita acaba desprenent-se de la pell...
a vegades pretenen ocultar ferides que ressegueixen i obren una cicatriu que semblava que estava tancada però que en realitat era ben tendra...
No només parlo de metonímies que fan referència al consol de ferides físiques, més o menys superficials, sinó també d’aquelles que no paren d’obrir-se esquinçant petits trossos d’ànima.
Parlo també de notícies (semi)alarmistes, de bates blanques i blaves a quiròfans de distància, de motos que no engegen, de nadons que no arriben, de distanciaments en les famílies més ben avingudes, de pel·lícules que tornen a estrenar-se, malauradament, 16 anys més tard, amb la mateixa intenció feridora...
Parlo de la temuda visita de Murphy previa a un gran aconteixement, de jornades laborals eternes, de malentesos que surten del no-res, de concerts tristos, de freds escandalosos que no et deixen respirar.
a vegades les posem en ferides que encara són obertes, sense esperar a que es comencin a tancar i, per tant, la tirita acaba desprenent-se de la pell...
a vegades pretenen ocultar ferides que ressegueixen i obren una cicatriu que semblava que estava tancada però que en realitat era ben tendra...
No només parlo de metonímies que fan referència al consol de ferides físiques, més o menys superficials, sinó també d’aquelles que no paren d’obrir-se esquinçant petits trossos d’ànima.
Parlo també de notícies (semi)alarmistes, de bates blanques i blaves a quiròfans de distància, de motos que no engegen, de nadons que no arriben, de distanciaments en les famílies més ben avingudes, de pel·lícules que tornen a estrenar-se, malauradament, 16 anys més tard, amb la mateixa intenció feridora...
Parlo de la temuda visita de Murphy previa a un gran aconteixement, de jornades laborals eternes, de malentesos que surten del no-res, de concerts tristos, de freds escandalosos que no et deixen respirar.
Aquesta setmana que encetem, ningú més em demanarà que li posi una tirita al dit índex i jo no hauré d’anar-les a buscar a la farmàcia de guàrdia, ben entrada la matinada, oi que no?¿digueu-me que no, si us plau...
BSO de Tirites: "No más Myolastan" de La Casa Azul
7 comentaris:
tia, 3 posts seguidos en catalán.... joooooo :(
Et prometo que no et demanaré cap tirita. Però si la necessites jo la portaré, si no la tinc (ho dubto ja que sóc la reina de les tirites) l'aniré a buscar on sigui. Les meves tirites preferides son unes de l'Àgatha d'una farmàcia que hi ha al carrer Sebastián Herrera.
Peter Pan no te enfades, espero que estés bien, un besazo.
Strelitzia
Jo sí necessito unes tirites, de colors, per semblar que malgrat les ferides, estem contents.
Benvolgut/da anònim/a:
alguna preferència cromàtica¿¿mides de la ferida?de roba, elàstiques, hipoalergèniques¿¿¿?
eps tender, que te m'estàs envalant i ja estàs oferint tirites en aquesta setmana que et volies agafar de descans ;-)
mmmm... últimament estic aprenent molt sobre les tirites...
A mi no m'graden gaire les tirites...Tinc la sensació que així les ferides triguen més a curar
Publica un comentari a l'entrada