25 de març 2008

EL MUNDO AMARILLO


Albert Espinosa y su Mundo Amarillo se disponen a lidiar con el titánico cosmos editorial con un particular universo optimista y fetichista de los números y de las casualidades.

Espinosa es un ingeniero industrial catalán reconvertido a actor, director y guionista. No sé por qué, pero físicamente me recuerda a una versión (bastante) menos atractiva de
b-bro. Albert es cojo. Y así se auto-define. Ni discapacitado ni minusválido. Cojo debido a un cáncer (debería haber puesto sarcoma, pero vamos a dejarnos de normalizaciones lingüísticas y correcciones políticas, como él). Adicto a los inventarios, a observar y a romper tópicos, es el artífice de las películas “Tu vida en 65 minutos” o “Planta 4ª”, que pronto subirá un peldaño para trasladarse a la 5ª.

Hablar de un libro sin tan siquiera haberlo tenido en las manos y afirmar rotundamente que me va a gustar es algo arriesgado. Probablemente. Pero lo sé: Me gustará porque Espinosa sabe utilizar el lenguaje de la sensibilidad sin caer en cursilerías, porque sus entrañas hablan desde la experiencia propia: del por qué a mí al por qué yo sí me curo. Porque sus palabras satisfacen necesidades y acuñan sentimientos.

Su Mundo Amarillo en forma de 23 descubrimientos está teñido de la calidez que desprende ese color, creando un nuevo término que me he apropiado y añado a mi particular diccionario: Los “Amarillos”.

Los “Amarillos” dan nombre a la "franja un tanto especial que ocupan determinadas personas en nuestras vidas”. Personas que no son familia, ni compañeros de estudio o de trabajo, ni amigos, ni conocidos, ni novios, ni amantes,…Son “amigos” con fecha de caducidad y de número limitado (a 23, según el autor), que, de, alguna manera, dan un ligero pero intenso giro a tu vida.

“Almas gemelas que se encuentran, se reencuentran, se abrazan, se entienden, se cuentan su vida”, dice Albert. Los “Amarillos”, añado yo, tejen complicidades a base de compartir naufragios emocionales en una especie de nebulosa indefinida, privada, sin interacciones de otros, utilizando registros muy alejados de aquello tangible y cotidiano.

Y,
vosotr@s, ¿tenéis “Amarillos”?

Yo me he ido encontrando con unos cuantos, la mayoría chicos, no sé muy bien por qué,…El último es alguien que (me acabo de dar cuenta) me recuerda a
Adam Brody pero con unas gafas DV0079 y tintado de Pantone 116.

BSO de “El mundo amarillo”: Hey there Delilah de Plain White T’s

13 comentaris:

bimbonocilla ha dit...

PLOF.. caiguda aquí per casualitat.
Amarillos, contant ràpid n'he trobat només 10... potser és q em prenc "amarillos" per coses que no són?

República B612 ha dit...

No sé qui podria ser aquest darrer Pantone 116 que has trobat, però de ben segur que es quedarà a quadres quan vegi que saps el model de les seves ulleres! (El següent cop em posaré les meves GA 502, evidentment en negre!). La grogor és mútua, ho saps!

(Pel que fa a la semblança... Aquest tio és ben guapo doncs, hauria de lligar força, no? A veure si tb et caldran ulleres! :))

Laia ha dit...

De groguets te'n podria dir algun que ha passat per la meva vida en diferents etapes. Actualment tinc un groc que potser canvii de color, perquè no li veig la data de caducitat, i, perquè em fa ballar una mica el cap.

Anònim ha dit...

com molt bé ja saps n'hi ha un de gros de groc al meu pensament i a la meva vida, d'un groc intermitent, com l'ambar del semàfor sino que amb més temps entre llampurneig i llampurneig de groc. I que, malhauradament, em fa l'efecte que es tornarà color merda d'oca, aquest groc. Quina angoixa la poca constància i valentia d'aquest groc. I jo em vaig dient: molta merda!!!

Peter Pan ha dit...

creo que tengo un amarillo... se llama Colin y es de Glasgow y tengo la fortuna de estar con el. Quizas me equivoque y luego salga mal. Se que he de ser paciente y esperar a ver que pasa, pero no puedo evitar el sentir y emocionarme quizás más de lo que debiera. Este sabado espero poder presentartelo.
Petonets

Laia ha dit...

Saps que? estic veient en aquests moments a l'Albert Espinosa i "El món groc" al Club de TV3. I el significat del 23, el seu fetitxe. I l'entrevista dura 23 minuts.
La frase: Hem de trobar les traces i la bellesa groga de les persones!!!!!

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Marta, jo no m’he atrevit a comptar-los. Prefereixo no fer-ho perquè crec que no sóc capaç d’engolir més pols que s’aniria aixecant mentre netejo segons quins records..(per cert, pocs plaers són tan intensos com el pabimboambnocilla)

Asteroïde, les GA 502 són una debilitat, ho confesso; potser perquè tenen alguna cosa de simbòliques (vés a saber). Per altra banda, la tonalitat del Groc 116 és ben pròpia: només cal que miris a la teva esquerra :))

Laia, si el color va modul·lant d’intensitat cap al carbassa intens, endavant!et fa ballar el cap i l’ànima? La indefinició ja les té aquestes coses...(per cert, GRÀCIES per informar-me de l’entrevista-de-23-minuts!!ja l'he rescatada del 3alacarta i m'ha encantat)

Ona, què en farem d’aquest Mr. Semàfor¿?L’àmbar dictamina precaució però el seu somriure em recorda a un municipal que tot i haver-hi una senyal de prohibit el pas, et deixa superar el límit de velocitat.

Peterpan, my darling, creo que eso más que un “Amarillo”, y perdona que te corrija, es un Rojo-Pasión (o me equivoco¿?;D )El sábado te doy el Visto Bueno!

República B612 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
República B612 ha dit...

Per més informació haig de dir que:

Les GA són noves tb. Les velles ulleres de pasta són marca blanca de Mundo Visión.
Mirant a mà esquerra veig un Albero intenso... jeje, tot i que ara mateix mirant a mà esquerra veig el cul de la Susana (que fa de bon mirar) que està netejant material per Western Blot a la pica. El tema es complica si miro a mà dreta...

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Uix...hauré de posar més atenció perquè estic perdent facultats: He confós les velles ulleres i no he sabut detectar el matís groguenc exacte. Això, que jo també porto ulleres! :)
Per cert, quantes laforines i malines dius que ha detectat el Western Blot¿?

Den Lille Havfrue... ha dit...

A mi el groc és un color que no em queda gaire bé ;-) m'estimo més el blau, més discret, menys llampant. De totes maneres, algún "amarillo" si que ha hagut a la meva vida, ara deserta.
El llibre força bé. Si encara no l'has llegit, te'l recomano.
Una abraçada

República B612 ha dit...

De laforines unes quantes, de MALines... Masses! :)

Ets una bona alumna, la teva memòria m'intimida! :)

EQMEVD ha dit...

L'altre dia vam comprar una ginebra amb un punt de safrà. Li dóna un toc groc. Haurem de deixar el blauet?