04 de juny 2009

EL CEL ÉS VERD




El dia 28 de maig, mentre l’asfalt humit de la ciutat es transformava per la desbordant alegria bicolor, la vila de Gràcia acollia una altra festa: un paisatge emocional a càrrec dels VerdCel.

Un recorregut àudiovisual al segle XX amb nom de dona (treballadora, sàvia): Sàmara, que barreja literatura identitària i conscient amb clares referències a Ovidi Montllor.

Sàmara -llavor que vola-, també va ser un homenatge a la personalitat d’un poble enfrontat permanentment a l’hostilitat però alhora oferint els seus ponts com a treva amb les muntanyes que l’envolten;

Una terra feta a sí mateixa, desballestada per l’abús de l’ecosistema social i paisatgístic.

Emocions interpretades en forma de poema (Gràcies, Groc!)

Els podreu conéixer millor a:

http://www.verdcel.com/


BSO de EL CEL ÉS VERD:”A mans besades”

4 comentaris:

Peter Pan ha dit...

¿te imaginas un cielo verde? o ¿un bosque azu;? o ¿un mar purpura? todo es posible... solo hace falta cerrar los ojos y soñar...

Un petonet!

witchedsnail ha dit...

Bonissim el dermi, bonissima la cançó triada ("no hi ha res més gran q estimar-nos"..."creixeran roselles"..."l'espurneta que encén la candela"), bonissima la foto triada de quelcom tan màgic com una aurora boreal que omple tot el cel de colors tal i com Verdcel ho fa amb la seua música en els nostres cors...
M'encanta!

marta ha dit...

ara he vist la diferència que es produeix en clicar sobre el títol....jejeje....molt chulo....
i com pots entendre he baixat fins a trobar la música de "once"....sabies que entre el nom de la Marketa i Marteta només ens separa una consonant??? guau.

Eumolpe ha dit...

Verd, groc, lila o vermell, jo penso que lo important és veure i poder seguir mirant el cel. Hi ha qui pensa que si sempre estiguèssim mirant cap al cel al final ens sortirien ales i volarien, i no seria maco això?

HIT.