Has descobert que era un miratge: Els cavallets, en realitat, no s’havien aturat. Bé, es van aturar en sec i han tornat a arrencar quan estaves a punt de baixar.
Les voltes extres han deixat de ser innocents i no cedeixen pas als canvis de pressions atmosfèriques. Et bull el cap, la pluja t’esquitxa i t’agafes fort al cavallet. Sospites que l’entrada que tens a les mans, en realitat és un abonament permanent.
Els límits dels terminis pugen i baixen a un ritme desacompassat, com el de la música de la manivel·la que ha embogit. Et deixes anar i t’entretens mirant els companys de viatge. A vegades, coincidiu i el seu cavallet puja al mateix moment que el teu...a vegades, l’atzar queda estrangulat per les frenades a destemps.
Et quedes perplex mirant un punt fixe, i tems que...tems que en realitat no estàs damunt uns cavallets, sinó dins una màquina del temps que tu no control·les, una màquina que et fa estar donant cercles sobre tu mateix...
BSO de RANDOM: Tots es motors, d'AF(sento ser tan repetitiva, però poques cançons són tan il·lustradores i gràfiques com les dels Genials Antònia...aquest cop des del Liceu, disfruteu-los!)
10 comentaris:
com la vida mateixa. No deixis que et maregin.
Quant en deu saber de la vida el Quique! Em pregunto si encara hi cabria damunt la pala d'aquella excavadora... Certament, el cavall blanc tenia una freqüència més alta que els altres cavalls i aquells diumenges eren molt, molt més lents que els d'avui. Vull un regaliz Zara i tornar a trobar que Vilafranca és fascinant i voler ser gran com era llavors el meu pare, més o menys, com sóc jo ara...
;))Aquella pala que també pujava i baixava....em feia tanta ràbia quan el volant no girava o el clàxon no funcionavaa!!
Sempre temia que el viatge als "caballitus" se'm fes curt...i res em feia més feliç que quan se'ns regalava una o dues voltes de més acompanyades d'una picada d'ull!
Encara tenim tant a aprendre del Quique, que tot i les infinites voltes que porta al cos, té un humor i un aplom sense mesura!
PD. regalices, petazetas, fresquitos, nubes,...
Segurament això m'és tan llunyà que ni em toca, però sembla que hi ha un profund desig de recuperar el que un dia va ser tan agradable, però per més voltes que donem si no decidim fer un pas al costat i buscar el nostre camí no arribarem a aconseguir el que volem, que no serà pas igual que el que recordem, però que pot ser tan o més bo.
La pluja, la nostàlgia, l'arribada de la primavera.... Benvinguda al ritme frenètic del cavallet. "On anirem a parar caminant en cercles?" Q.G. Una abraçada!!!!
Ara m'adono de com d'insultiva és la frase que acompanya el títol del teu blog. Dóna a entendre la qualitat dels teus textos no està a l'alçada dels teus lectors. Segurament és cert. Però no totes les veritats són agradables.
;) Doncs ara me n'adono de que no la vaig pensar com a presentació dels textos sinó com a subtítol de certs moments de la meva vida.I de la teva, i de la del de més enllà...(he tingut un déjà vu: ja n'havíem parlat per escrit d'això, oi? :))
N'havíem parlat. I coneixia la teva intenció. Però vist des de fora, serà que he guanyat prespectiva (al·leluia!), és fàcil ofendre al lector... :)
aunque no entiendo el texto muy bien, me encanta la foto del tiovivo. siempre me han gustado los tiovivos. quizas es porque giran y giran sin parar y suben y bajan como la vida misma :)
Bss
si es q els de Lost t'haurien d'haver contractat com a guionista... XD això que acabes de dir resumeix molt bé el q està passant hi ara.
Una freak empedernida
Publica un comentari a l'entrada