L'ÀNGELDELCAMPANAR1998 (1 de 3)

Jo vull l’àngel del campanar..només per mi..per mi sola...

Sé que mai el tindré. No em pertany, pertany a tots, a tota la vila. Sé, també que ell mai podria baixar d’allà on és, però m’agadaria tant poder enlairar-me i acostar-m’hi..asseure’m a les rajoles de la torre i que m’acotxés amb les seves ales: vinyes, terrats i petites engrunes de colors ben vistosos: cotxes, persones, gent gran i quitxalla i multitud d’objectes dels quals només se’n pot endevinar el color i la forma però no la seva utilitat.

No tinc clar, però, si m’agradaria restar allà dalt i veure-ho tot, a tothom, per molt que empetitit. El conjunt pot no ésser gaire agradable: Coneixement equival a Sofriment. De ben segur que l’àngel es tapa els ulls sovint per no veure les hipocresies, amargors i rancúnies que pul·lulen i s’arrosseguen ran d’aquesta terra que li ha pertocat de contemplar.

Ell segueix el saberut gall del campanar del Nord, l’esquirol que rossega pinyes al bosc del Sud i les bruixetes –bessones- de l’Est i l’Oest, cavalcant sengles escombres. Tots quatre han viatjat i han conegut molts trossos d’aquest i d’altres móns...també han vist, doncs, molts campanars; fins i tot aquells coberts de neu, aquells habitats per cigonyes o nius d’estrafolaris ocells i aquells on no es podien resistir els fulminants raigs solars. Campanars majestuosos, d’aquells on podien arrecerar-s’hi tots quatre plegats, agombolats per gàrgoles rialleres, d’altres més feréstegues, totes elles políglotes. D’altres campanars, però, senzills i sobris, on no hi ha lloc ni per niuar ni per acomodar-s’hi...aquells on ni amb prou feines hi ha un vell rellotge de sol, embolcallat d’oblit i de silenci.

(continuarà)

BSO de l'Àngel1: Oye, de Gertrudis