L’Enric és un home de mitjana edat, discret, solitari i introvertit; amb hàbits estàndards i gustos poc estrafolaris. Fred, gris i amb un cert toc furtiu, diria jo.
Les fòrmules enllaunades pròpies de la correcció social que fa servir per comunicar-se amb els companys de feina passen força desaparcebudes, tot i que no pot evitar ocupar bona part del ranxo de les cotilles de la oficina, que fan apostes sobre els detalls de la seva vida privada.
Podria ser un d’aquells personatges que, un cop s’han carregat la dona o els pares jubilats a sang freda, els veïns, bocabadats i atordits, repeteixen com autòmates davant les càmares que era una persona amb un comportament impecable. Educat, poc sorollós i sempre pagava la quota de la comunitat puntualment.
Però el nostre protagonista d’avui té una taca al seu expedient de ciutadà respectable: té fantasies eròtiques recorrents i en continu, amb dues característiques constants:
a) sempre que es troba amb dones que li inspiren certa pena i compassió, l’envaeix un desig incontrolable de mantenir-hi relacions íntimes de forma immediata i incauta.
b) mai s’havia atrevit a fer realitat cap d’aquestes fantasies i no en tenia cap intenció.
No recorda quan van començar a fluïr aquests pensaments obscurs ni quan es van convertir en una costum diària i permanent. El cert és que els somnis el perseguien a totes hores:
De bon matí, mentres la noia colombiana li donava el diari gratuït a la boca del metro, s’imaginava masegant-li els pits, plens de malenconia i enyorança del seu país, a la cabina del fotomatón del hall de l’estació.
Quan era a la feina, a la nova recepcionista, aquella a la que el seu marit havia deixat abandonada amb un nadó de 4 mesos, se la imaginava a la sala de la fotocopiadora, gemegant entre còpia i còpia, mentres li mirava fixament les ulleres tatuades pels plors nocturns.
A la xarcutera del barri, mare d’un fill amb pare desconegut, i entrada en anys i carns, la veia nua picant la medalla de la verge del seu poble contra l’expositor de viandes, mentres ell li marcava el ritme per darrera, engrapant-la pels malucs.
O somniava despert amb practicar el sexe oral amb la puta que, des de mitja tarda fins a altes hores de la matinada, vagarejava per la zona més cèntrica de la ciutat, mentres amagava la seva curta edat sote el negre del rímmel escorregut i les mitges de reixa foradades.
Seria causa de la sordidesa de la seva soledat? La seva profunda timidesa? O potser té un trauma per l’estricta educació rebuda dels jesuïtes?
A estones tenia por de convertir-se en aquell personatge monzonià que no podia baixar una erecció permanent i de vegades l'envaïa un cert temor per la seva salut mental, doncs tot i pensar en continu en escenes pornogràfiques, no sentia la necessitat de masturbar-se compulsivament. Amb la simple materialització de les seves fantasies pul·lulant pel seu cervell, ja aconseguia un plaer indescriptible.
Però aquell dia va ser diferent... (continuarà)
Les fòrmules enllaunades pròpies de la correcció social que fa servir per comunicar-se amb els companys de feina passen força desaparcebudes, tot i que no pot evitar ocupar bona part del ranxo de les cotilles de la oficina, que fan apostes sobre els detalls de la seva vida privada.
Podria ser un d’aquells personatges que, un cop s’han carregat la dona o els pares jubilats a sang freda, els veïns, bocabadats i atordits, repeteixen com autòmates davant les càmares que era una persona amb un comportament impecable. Educat, poc sorollós i sempre pagava la quota de la comunitat puntualment.
Però el nostre protagonista d’avui té una taca al seu expedient de ciutadà respectable: té fantasies eròtiques recorrents i en continu, amb dues característiques constants:
a) sempre que es troba amb dones que li inspiren certa pena i compassió, l’envaeix un desig incontrolable de mantenir-hi relacions íntimes de forma immediata i incauta.
b) mai s’havia atrevit a fer realitat cap d’aquestes fantasies i no en tenia cap intenció.
No recorda quan van començar a fluïr aquests pensaments obscurs ni quan es van convertir en una costum diària i permanent. El cert és que els somnis el perseguien a totes hores:
De bon matí, mentres la noia colombiana li donava el diari gratuït a la boca del metro, s’imaginava masegant-li els pits, plens de malenconia i enyorança del seu país, a la cabina del fotomatón del hall de l’estació.
Quan era a la feina, a la nova recepcionista, aquella a la que el seu marit havia deixat abandonada amb un nadó de 4 mesos, se la imaginava a la sala de la fotocopiadora, gemegant entre còpia i còpia, mentres li mirava fixament les ulleres tatuades pels plors nocturns.
A la xarcutera del barri, mare d’un fill amb pare desconegut, i entrada en anys i carns, la veia nua picant la medalla de la verge del seu poble contra l’expositor de viandes, mentres ell li marcava el ritme per darrera, engrapant-la pels malucs.
O somniava despert amb practicar el sexe oral amb la puta que, des de mitja tarda fins a altes hores de la matinada, vagarejava per la zona més cèntrica de la ciutat, mentres amagava la seva curta edat sote el negre del rímmel escorregut i les mitges de reixa foradades.
Seria causa de la sordidesa de la seva soledat? La seva profunda timidesa? O potser té un trauma per l’estricta educació rebuda dels jesuïtes?
A estones tenia por de convertir-se en aquell personatge monzonià que no podia baixar una erecció permanent i de vegades l'envaïa un cert temor per la seva salut mental, doncs tot i pensar en continu en escenes pornogràfiques, no sentia la necessitat de masturbar-se compulsivament. Amb la simple materialització de les seves fantasies pul·lulant pel seu cervell, ja aconseguia un plaer indescriptible.
Però aquell dia va ser diferent... (continuarà)
BSO de SESIRNFI (I): Hot Town de Blue Aliens Temple
10 comentaris:
Ui ui ui! Veig que les nostres ments han convergit (de nou) en relats de salut mental ben fràgil! :) El món secret de les veritat ocultes de les persones, quin terreny més emocionant!
Ara començo a intuir perquè anuncies que: "el paseo, el crimen y el polvo seguirían un impoluto y escrupuloso orden". Està clar però, i insisteixo, que no és el mateix l'ordre paseo-crimen-polvo que, p. ex.: polvo-crimen-paseo ... :) I sense deixar de banda que tot dependrà també de QUIN sigui el crim, COM sigui el polvo i a ON porti el passeig. El QUAN em sembla només un detall i el PERQUÈ... El dos sabem que gairebé mai hi ha un perquè que justifiqui res. Les coses són com són i qüestionar-les no les canvia... oi?
...(onomatopeies vàries)...doncs sí! em temo que ja no ens uneixen només els vincles curiosos de la confiança ni les realitats semi-paral·leles, sinó que ja podrem fer tràfic de remeis químics i casolans contra l'alienació mental! :)
Triple confessió (i que consti en acta):
1) que posar la opció E al concurs va tenir un origen ben diferent del resultat del post(tot i que força gore i surrealista, també)
2) que no esperava que guanyés i que em va agafar desprevinguda...d'aquí la tardança...
3) que la inspiració em va arribar, exactament, la tarda del dijous 7, durant el veloç trajecte ferroviari, sempre tan prolífic!
He tingut moments de dubte (ai que se m'espantaran els pocs adeptes del blog!) però les frases estrella del teu post m'han deixat tranquil·la...
Mmmmm....per què no "crimen-polvo-paseo"?¿
Petons
El món de les fantasies és taaaaaan.... però taaaaaan... :P
Jo m'ho he passat pipa...
Per quan la continuació?
Aquest relat profetitza presència forense. El perfil psicològic de l'Enric dóna joc, potser pateix un profund trastorn antisocial, podria no tenir una patologia de tipus alineant, i fins i tot podria no ser un malalt mental.Els perquès no estaràn justificats ni amb una bona confessió/exposició de fets.
No t'oblidis de fer constar en acta la descripció acurada de l'escena..............
Un relat molt interessant, tot i que jo vaig votar una altra opció. Ja tinc ganes de veure'n la continuació.
primer de tot i abans no se m'oblidi, felicitats a la laia! pel que fa al relat, no m'aventuro a predir el que passarà; a vegades ens hem de deixar sorprendre...
cuideu la nit. Liz
Moltes gràcies anònim. Per cert, m'he deixat de comentar que si seguim la cronologia crimen-polvo-paseo tindriem davant un Enric necròfil.
Uff (respiro alleugerida)...veig que esteu tots curats d'espants i que aquesta nova faceta de Tender com a relatora eròtica no us ha suposat cap destorb.(I me n'alegro!)
De totes maneres, (Laia, Liz), crec que la consonància de les ments ha fet que la permeabilitat dels posts cali tant que provoqui certes confusions: El polvo que mata tot passejant no és pas un avançament del proper capítol. Ve del planeta veí...
llavors, busca: Un mon distant i vei de manuel de pedrolo. no te res de necrofil i molt menys d'erotic, pero et fara gracia. Liz
Publica un comentari a l'entrada