SPRING ISN'T FAIR

Spring isn’t fair. No, no està sent justa. O potser ho està sent massa. Guardava la “injustícia” de Burgalat per a alguna ocasió especial i penso que aquest moment ha arribat.

Injustament especial perquè els rellotges m’han imposat un nou calendari, saltant-se les normes que ells mateixos han creat i endrapant-se les hores a un ritme vertiginós.

És impossible seguir-los i mentres els demano clemència, a tot arreu trobo defenses agosarades contra les inèrcies i a favor de lo fàcil que deu ser tornar “al de sempre”, sense esbrinar que en realitat tot és un cúmul de “primeres vegades” que sembren desconcert i descontrol a parts iguals.

I s'altera qualsevol ordre establert. I s'inverteix qualsevol lògica que queda dempeus.

Així, les proves de so són més emocionants que el propi concert i els secundaris de la pel·lícula més esperada els roben el protagonisme a les estrelles de primera fila.

Els adolescents envelleixen a marxes forçades i et miren amb ulls d’avi reclós en una residència, tot i les capes de pintura que els encercla.

Després de dècades d’amor platònic, me n’adono de que tot el teu encant se n’ha anat cap als teclats..i va i t’abandono, en una sola nit... fidelitat absoluta a n’orris!!

Per sort, tot i que és l’antítesi de l’accessibilitat i es va omplir de núvols i gotes de pluja incòmoda i de dependentes antipàtiques, passejar-hi i perdre-s’hi és sempre una alenada d’aire fresc. Gràcies Girona!