Vida és silenci,
el tacte del silenci d’una mare donant vida,
el mateix silenci que apaga la última guspira del teu alè.
Vida és emoció,
Uns braços il·lusionats i inexperts que embolcallen un nadó,
Una mà valenta que acompanya una mà malalta a punt d’apagar-se.
Vida és plor,
El (teu) plor a la teva arribada,
El (seu) plor a la teva marxa.
Diuen que a vegades, per seguir vivint, cal tornar a començar.
BSO de VIDA: “Teardrop” de Massive Attack (No suportava veure el mateix vídeo en continu a totes les pantalles de la ciutat de les nits blaves, però, potser per insistència, em va acabar calant endins, endins..)
5 comentaris:
tenies raó...que depèn de com millor no llegir-lo..però no m'he pogut resistir....m'ha tocat, sí.
I increible també que pengéssim alhora els dos posts....uahhhhh
sí, sempre és moment de recomençar
em sento partícep dels moments que t'han inspirat per escriure'l...vivències compartides...ai millor dit, això tb és vida!
Recomança sempre que ho consideres necessari, però no canvies mai :-)
Una abraçada, Tender, has fet unes definicions molt encertades.
que cosas mas bonitas pones....
Quan tot depèn dels cristall a través del qual es mira, millor que aquést estigui net, no sigui que alguna taca no et deixi veure bé el què pasa.
Ara que entrem en l'era informàtica, els ressets poden començar a ser necessaris i produir-se més sovint del que pensem.
Publica un comentari a l'entrada